L'home del barret

Quina deu ser la raó per la qual, quan ens fem grans,  ens venen a la memòria vivències que ja teníem desades en un calaix. L’altre dia, vaig veure un senyor amb barret i gavardina que venia cap a mi, de cop i volta vaig tenir com un flaix sobtat de la joventut. Tres amigues ens trobàvem per anar plegades a l’escola. Feia dies que veiem un home amb barret que ens seguia, i en passar pel costat ens saludava, nosaltres somrèiem, en aquella edat no veies la maldat en lloc. Vam estar un temps sense veure’l, fins que un dia va tornar a aparèixer L’home que ens havia seguit semblava que es trobava en un gran estat d’agitació, aquell dia a més del barret portava gavardina. A la nostra alçada, se la va obrir per deixar els seus atributs a l’aire. Nosaltres ens vam esbargir xisclant i esclafint de riure, el vam deixar allà com un espantaocells, pobre home, espero que agafés una pneumònia. No el vam trobar més.

Emi Sánchez

18-12-2018

AL MUSEU

Retaule de la Mare de Déu i Sant Antoni Abat.
Anònim. Cap a 1378-1390
Talla en pedra policromada i daurada amb pa d'or
Procedeix de l'esglèsia del Salvador de Gerb (Noguera)

A la seva formació professional, l’art no havia estat materia d’estudi. Malgrat això, sovintejava els museus de tota mena.

Avui la Sònia era davant la porta d’entrada del MNAC on tenia una magnífica vista de la ciutat que s’estenia als seus peus. Des d’ allà, la vida a Bàrkino transcorria amb força calma.

Un cop dins del museu, s'adreçà a la sala del Gòtic i de totes les meravelles que va trobar, una sobretot li cridà l’atenció. S'apropà al cartell explicatiu i va llegir: “Retaule de la Mare de Déu i Sant Antoni Abat. Cap a 1378-1390”.

Colpida d’emoció, seiè al banc del davant i contemplà  durant una bona estona aquelles esbeltes torres que semblaven competir per arribar al cel.

De ben segur, va pensar, que al gran Gaudí, aquell retaule gòtic l’havia servit d’inspiració quan va diseñar la seva obra més universal.

josequesada.blogspot.com

La nit màgica

Que en són d’innocents els infants, els hi expliques mil i una històries i s’ho creuen tot! Recordo la vesprada de Reis quan vam anar a rebre’ls. El petit de cinc anys estava molt nerviós, li havíem explicat que els Reis d’Orient aquell any arribaven per mar, que havien deixat els camells al desert  i havien agafat un veler per portar-los a Masnou. Ja al port, a primera vista, el que va veure era molta mainada com ell emocionats i, assenyalant mar endins l’embarcació que s’apropava. El pare el va alçar sobre les espatlles i llavors era ell el que ens narrava el conte màgic que tots ens vam creure en la xiquesa. -Mira mare ja els veig! El blanc m’està saludant! Porten les joguines! Pare, digueu-li que he sigut bo!- Els Reis un cop a terra avançaven agafant les mans que els nens els hi oferien i, un calfred va arribar dintre el meu cor quan l’Oriol tot joiós ens va dir -mare m’ha somrigut i m’ha tocat la cara-! Potser l’esgarrifança que vaig sentir, era perquè els adults voldríem que totes les mentides que ens expliquen fossin com aquesta, per fer-nos feliços! Jo, als Reis, sempre els hi demano que aquesta història d’Orient, que any rere any ens han explicat i expliquem, sigui un referent perquè els nens quan creixin diguin: “ull viu”, els meus pares em van fer creure aquesta fantasia precisament perquè no m’ho cregués tot.

Emi Sánchez

04-12-2018

PASSEIG PER BARCINO

Un dissabte qualsevol de tardor i els dies cada vegada més curts, però el sol matinal feia que la temperatura fos agradable i convidava a passejar.

La Sònia es trobava a la Plaça Nova, davant de la Porta Praetoriana, una de les quatre portes d’entrada a la ciutat fundada fa dos mil.lennis per l’emperador Octavi August. Unes lletres en bronze, d’època actual, d’un metre d’alçada plantades al terra certificaven el nom d’aquella ciutat “B-A-R-C-I-N-O”. Al costat veié la imponent façana de la catedral, gòtica? Sí, de finals del segle XIX, va escoltar que algú deia irònicament.

Agafà els carrers de la Tapineria i del Sots-Tinent Navarro on va contemplar les restes que encara queden de la gran muralla dels segles III i IV. Va seguir uns metres i girà a la dreta fins el carrer d’en Regomir on hi havia la porta oposada a l’anterior, la Porta de Mar. Prop d’allà, el romans havien construit unes termes públiques. Pujà pel que en aquells temps era la via principal, l’anomenat Decumanus Maximus fins l’actual plaça de Sant Jaume. 

Al carrer del Paradís, una placa ens anuncia el punt més alt de la ciutat en aquella època, el Mont Tàber, 16,9 metres, i allà mateix, les quatre immenses columnes que encara resten del temple d’August. Veient-les, a la Sònia li va ser fàcil imaginar-se com seria de magestuós, així com l’enorme explanada que ocupava el Fòrum, on ara trobem el Palau de la Generalitat i l'Ajuntament. I es que, malgrat els anys que han passat, el centre de poder continua al mateix lloc.

https://josequesada.blogspot.com

Tres roses

Tres  roses en una gerra 

blanca, groguenca i rogent

la innocència de l’infant

l’exigència del jovent

l’amor de la maduresa

ferm,  ardorós i  amatent

Des de la finestra estant

veig les flors en primavera

miro els estels a la nit

sento els ocells que refilen

quan el sol se n’és eixit

la natura és tan ufana

i d’una bellesa tan gran

que el cor, com una fontana,

vessa una joia esclatant

Llàgrimes d'aigua

L’aigua n’és protagonista

de les terres catalanes

torrents, rieres i rierols

que baixen de la muntanya

i omplen les lleres dels rius

i les fonts de les set canyes

El temps passa lentament

a les hores de la tarda

quan el sol ja és a ponent

i la quietud acompanya

 i el vent no gosa trencar

el silenci de la calma

Però a voltes s’esmuny el temps,

potser amb un xic de pressa,

com un tendre vol d’ocells,

com una forta tempesta,

com l’aigua clara del riu

quan abraça la ribera.

Enguany tota la natura

s’ha vestit d’un to grogós

sent una fonda amargura

per la gent que és a presó

o els qui en terra llunyana

han deixat família i tot

Per això els arbres de groc

pregunten què fem nosaltres

i des del cim els saltants

ploren amb llàgrimes d’aigua

Rosa Bruguera, desembre 2018

Boira

Les boires matinals maldaven per quedar-se, res semblava igual que el dia anterior, ja no es veien les fulles rogenques dels arbres, ni la catifa del camí que portava al pantà ni ningú s’acostava a la font, ni els ocells voleiaven, ni ens feien arribar els seus cants, no es veien els gats estirats a la gespa ni arraulits sota el cobert com en dies de pluja, aquell diumenge no era com els altres perquè una cortina de tuls ho cobria tot, semblava que la broma volia romandre-hi però, com un miracle, al primer toc de campanes, el  sol sortí amb tot l’ímpetu de la primavera.

LA NATURA ADORMIDA

Quan cauen totes les fulles

és que ha arribat la tardor

i que la terra es prepara

per l’hivern que el fred és fort

Quan una capa molt blanca

cobreix la terra del tot

com un llençol que l’abriga

mentre no l’escalfa el sol

la terra sembla adormida

però no ho està pas, no

que treballen sota terra

un estol de  forjadors

Estan modulant  la vida

que hi ha dintre les llavors

estan creant l’embranzida

per una gran eclosió

El cicle de l’existència

de la gent que habita el món

ens el marca les florides

que ens donen fruits dels més bons

El pas del temps no ens el marca

ni el rellotge ni els penells

ens el marca la natura

amb els arbres i els ocells

                 Rosa Bruguera

Aquell temps

 

Que se n’ha fet d’aquells dies

Que la gent sortia al carrer

per parlar amb les veïnes

i amb passavolants també

Aquell món amb poques màquines

que el pagès anava al terrós

quan tot just trencava l’alba

i al poble es coneixien tots

S’ajudaven uns als altres

i no desitjaven més

que una collita ben bona

i un hivern amb força neu

Prou celebraven les festes

els panellets per tots Sants

els torrons de la padrina

i la coca de sant Joan

Aquell temps sense viatges

i sense televisió

que unia totes les veïnes

fent mitja o apariant mitjons

 

i els homes que allà garlaven

al voltant d’un bon porró

o bé jugant a la brisca

i a voltes al domino

Aquell temps no el trobes ara     

hi ha massa improvisació

La gent corre amb molta pressa
tot s’ha esfumat,  per ambició. 

                          Rosa Bruguera

UNA GRAN VERITAT

Encara s’estava recuperant del gran sotrac que va suposar la pèrdua de l’avi. Per això, li va semblar que l’escalfor d’aquella llet pura, tot just munyida, que l’havia preparada la mare, li renovava l’esperit. Només havien passat tres dies i a la Sònia li semblava que tot plegat havia estat un malson, però no, la veritat és que mai més tornaria a veure l’avi. 

A la solitud de la seva cambra, havia reflexionat sobre el sentit de la vida i la injusticia de la mort, o potser no, potser era al contrari, la mort era la gran justicia de la vida que igualava a tothom: homes i dones, rics i pobres, blancs i negres,…

Una gran veritat que sempre tenia present la consolava: ningú no desapareix del tot mentre hi hagi algú que el recordi.

https://josequesada.blogspot.com

Pau i silenci

L'Argentera

L’Anton, un home savi del poble de l’Argentera, estava assegut en el pedrís de casa seva contemplant l’encís de la vida. Quan de sobte un jove excursionista li preguntà amb desesperació: -Bon home sap a on podria trobar un lloc que hi hagués Wi-Fi? El vellet se’l mirà com si fos transparent i veiés a través d’ell un món que ja no existia. -Mira, aquí el que pots trobar és pau i silenci, dos tresors molt preuats -algun cop has fruit d’ells? Perquè potser si ho provessis, t’agradaria més que el que estàs buscant! -Oh, és que amb internet puc saber moltes coses d’aquestes conrades! -Perquè en vols saber tantes, si no les podràs pair! Mira, seu aquí al meu costat, guarda aquest apèndix que porteu tots a sobre, relaxat i observa aquests avellaners centenaris tot escoltant les històries d’aquest vell que ho té tot gravat a la memòria. -Veus aquell castell al pic de la muntanya? Doncs t’explicaré cabòries que no trobaràs enlloc. Sàpigues que aquest poble en el S. XIII formava part de la baronia d’Escornalbou, i tots els habitants tenim avantpassats que ens explicaven romanços. Mira per aquell camí costerut... El noi resignat se’n va asseure disposat a escoltar històries inversemblants, la humanitat estava per sobre dels avenços.

Emi Sánchez

27-11-2018

Les flors de l'Àvia

 Un net li diu a l’àvia: -Àvia quin misteri tenen les teves flors que sempre estàs mirant-les? - Ho explico perquè aquesta conversa la podria fer meva! Ella li mostrà l’ampit de la finestra amb la mà dreta, s’hi veia una gerra amb tres roses blanques, i li diu: -vols saber què representen aquestes tres flors? Doncs representen els tres principis bàsics per una bona convivència en parella, l’amor, el respecte i la llibertat. Llavors amb la mateixa mà li mostrà l’ampit de la balconada, s’hi veien torretes plenes de flors grogues, -i aquestes torretes vols saber per què les miro?- Doncs per què em fan tenir sempre present les injustícies que estan patint unes persones per tots nosaltres. I saps perquè estan tan florides? Perquè les rego cada dia amb llàgrimes del meu cor, perquè les abono amb el meu sentiment patriòtic i perquè els hi parlo amb la meva veu d’esperança.

Emi Sánchez

20-11-2018

UNA TRISTA TROBADA

Les dues dones van estar un moment abraçades. L’Alba, la cosina de la Sònia, feia uns grans esforços perquè les llàgrimes que li omplien els ulls no saltessin com una riuada.

Eren gairabé de la mateixa edat i de petites, al poble, tingueren una bona relació: van compartit moltes estones d'alegries i de jocs i també, com no podia ser d'una altra manera, alguna petita baralla infantil que al cap d'una estona ja estava oblidada. La vida les havia portat per camins diferents: l’una s´havia quedat al poble on eren ara i la Sònia vivia i treballava a Barcelona.

Es tornaven a trobar, però amb un motiu ben trist: la mort de l’avi Anton, el pare dels seus pares, aquell home tan bondadós, tan intel.ligent, tan savi…  un home amb tots els ets i uts. Si més no, aquesta seria la imatge que la Sònia sempre guardaria d’ell.

Asseguda sobre una roca...

Estava asseguda sobre una roca, pensativa, mirant la vall que tenia al seus peus. Ja feia cinc anys d’aquell estiu que la Sònia havia conegut a en François, el poca-solta francès del que s’havia enamorat i que sembla que l’havia oblidada. Ella, sempre que podia tornava al poble, però d’ell, ni rastre.

Els primers mesos van sovintejar les trucades telefòniques que cada vegada van ser menys freqüents. No entenia què havia pogut passar. Fins i tot, alguna vegada li havia anat pel cap agafar el cotxe i en tres hores presentar-se a Carcassonne, la ciutat on ell vivia. Però, i si no el trobava? o pitjor encara, i si no ja vivia sol?. Així que va descartar aquella pensada. Si volia alguna cosa, ja sabia on trobar-la.

INCENDI

M’havia despertat un  gran borrombori, udols de gossos, aviram enfollit, renill de cavalls, campanes esbojarrades com mai les havia sentit i la cridadissa de tot un poble que s’havia mobilitzat; em vaig adonar que una corrua humana passava galledes plenes d’aigua de la sèquia fins a l’era, els espetecs del foc  retrunyien i una  bafarada de calor em tenallava la gola. Tot just començava a fer-se de dia però les flames eren més roges que l’aurora que es perfilava. Per sobre de la fressa de la gent, de sobte, es va sentir el bram esgarrifós de la padrina, amb l’incendi  ho havia perdut tot.


Rosa Bruguera

Nit de Reis

Avançava a peu, amb precaucions, talment com si fos una fura a l’aguait de la llebre... Era la nit de Reis, a les nenes els havia costat molt agafar el son i les joguines eren allà, just dalt d’on descansaven. El passadís era força llarg i cada pas que donàvem en l’obscuritat, escoltàvem les seves respiracions continuades. Anava agafant-lo tot amb molta cura, quan de sobte sento un remoure de llençols i la veu de la petita que cridava - mare tinc set, han vingut els Reis -? Naturalment es va presentar el pare, perquè jo estava estirada a terra abraçada a una nina i patint per no prémer algun mecanisme i comences a fer sons. Vaig romandre estirada quasi una hora, escoltant un conte fantasiós que en Josep li explicava. L’endemà, en veure la nina que tant desitjava, la va abraçar molt fort i sempre més va voler anar a dormir amb ella. Potser aquella nit màgica, li vaig impregnar la meva olor i ella la notava.

Emi Sánchez

13-11-2018

ESTIU AL POBLE

Encara que vivia a Barcelona, un parell de setmanes d'estiu, si més no, buscava la tranquil.litat al poble de l'avi Anton.

Les tardes, la Sònia solia passar-les a l'ombrívol bosc d'alzines que havia a prop, on la temperatura estival no era tan rigurosa.

Ja tenia vint anys. Els seus cabells, d' un ros daurat, li arribaven prop de la cintura i feia contrast amb uns ulls negres que cridaren l'atenció del noi.

- Sóc en François, -va dir en català però amb un accent francès prou evident-. Els meus avantpassats eren d'aquí i jo visc a Carcassonne.

Es van trobar algunes vegades més al poble i la relació es consolidà: va ser un estiu de llargues converses, de projectes de futur, d'ilusions; però al final, també de paraules buides i de promeses incomplertes. Cinc anys després  i no s´havien tornat a veure.

- C'est la vie, com diria en François, va pensar la Sònia

EL BLOG DE LES MEVES LECTURES...I MÉS COSES

"La Chula"

Per la Cerdanya ... arreu es veuen cavalls, bous, mules i ases; molts abeurant-se sota els arbres a la bora del riu... Aquest cap de setmana anant cap a Meranges, se’m va creuar una egua de pell bruna com la que tenia el meu pare. Tot d’una vaig reviure una part molt essencial de la meva infantesa. El pare, en finalitzar la feina de repartidor, em deixava acompanyar-lo a portar l’egua fins a la quadra. Es deia “Chula”, com l’estimava! Tenia un caminar fatxenda, bellugava les anques a ritme de vals (d’aquí el seu nom). Jo anava ufanosa frec a frec per tot el carrer de Montcada fins a l’estable, que estava ubicat a on actualment es troba el museu Picasso. Allí la raspallava, l’acaronava i la seva mirada de gratitud era com només els animals la saben fer. Sempre que veig cavalls pasturant pels herbassars penso: Com hi hauria gaudit la “Chula” per aquests prats, però després raono i em dic: que caram! ella va ser molt important, tenia un palau per descansar i tot un barri gòtic per lluir el seu airós caminar.

Emi Sánchez

23-10-2018

Un instant de l'horabaixa

El cel es veia net de núvols, ara tots s’agrupaven a la vall. Jo a mitja muntanya intuïa, més que no pas veia, un mar blanc als meus peus. Va ser un moment molt especial, tan aviat em sentia buida de pensaments com plena d’emocions sota milions d’estels que  em cobrien i que em semblava poder-los abastar amb la mà.

L’espai era infinit d’allà estant i jo, perduda en aquell horitzó sense perspectiva, paia el tragí de la jornada i em retrobava en la solitud d’un silenci només entretallat per les fulles que acaronava el vent. Colpida pel moment, esperava sense pressa l’arribada de l’alba.

LA NATURA ADORMIDA

Quan cauen totes les fulles
és que ha arribat la tardor
i que la terra es prepara
per l’hivern que el fred és fort

Quan una capa molt blanca
cobreix la terra del tot
com un llençol que l’abriga
quan ja no l’escalfa el sol

la terra sembla adormida
però no ho està pas, no
que treballen sota terra
un estol de  forjadors

Estan modulant  la vida
que hi ha dintre les llavors
estan creant l’embranzida
per una gran eclosió

El cicle de l’existència
de la gent que habita el món
ens el marca les florides
que ens donen fruits dels més bons

El pas del temps no ens el marca
ni el rellotge ni els penells
ens el marca la natura
amb els arbres i els ocells

Rosa Bruguera

Un somni reiteratiu

La primavera havia esclatat amb força, interrompen la pluja que durant tot l’any donava vida i grisor a la vall... Aquell dia assolellat era fantàstic per rememorar el somni que tantes vegades em despertava buscant una resposta. Sempre era igual: un prat verd florit, un rierol xiuxiuejant el seu camí, un petit salt d’aigua embellint el paratge, vaques fent dringar els esquellots mentre pasturaven, cavalls que donaven pau amb el seu caminar majestuós. Era un indret idíl·lic i jo el coneixia. Perquè se’m representava tant? Havia arribat el moment d’esbrinar-lo! Només arribar una preciosa papallona blanca em va donar la benvinguda i no deixava de voletejar davant meu, que em volia dir? Les seves ales em transmetien un sentiment de joia. A poc a poc ho vaig anar entenent. Jo percebia que la mare em seguia protegint, però pensar-hi m’entristia. La papallona era ella i volia transmetrem que era feliç en aquella vall, que no estigués trista, que volava sempre al meu costat perquè era màgica. Ara quan hi penso la veig en aquell prat envoltat de flors i la sento molt més a prop meu.

Emi Sánchez

23-10-2018

AIXÒ ÉS LA PRIMAVERA

Inspirada per la suggerent música que sona, el primer del quatre concerts que el genial Vivaldi, fa tres-cents anys va dedicar a les estacions, la Sònia, a la página d'avui, vint-i-sis de maig, anotava al seu diari: "La primavera ha esclatat amb força, interrumpent la pluja que durant tot l'any donava vida i grissos a la vall. Els ocells la saluden i canten feliços, les fonts ragen amb alegria i els camps s'omplen de flors de tots els colors.

Però de sobte, el cel s'omple de núvols negres i trons i llamps anuncien la tempesta que s'apropa.

Això és la primavera"

https://josequesada.blogspot.com

Moments romàntics

L’aire, immòbil, prenia vida de tant en tant, travessant el fullatge quan sense agitar-lo, amb un lleuger remoreig que emmudia tan aviat com s’iniciava ... El fullam sec que encatifava el boc, cruixia sota els nostres peus i acompanyava la remor de les fulles. La resta era silenci, mirades que parlaven, somriures que ho deien tot. Per les mans enllaçades podíem sentir el batec dels nostres cors. La Fageda d’en Jordà era el refugi de les nostres vides. Com deia Joan Maragall en el seu poema “caminàvem a poc a poc i ens oblidàvem de tot lo món”. Any rere any, ens endinsàvem pels seus camins i, sense gosar dir-nos res, per no molestar el silenci, comptàvem els moments viscuts. La verdor que ens embolcallava ens donava la força necessària per restar plegats molt de temps més.

Emi Sánchez

09-10-2018

VIATGE EN VAIXELL

Les deu de la nit era l´hora que el ferri de la Transmediterranea tenia prevista per salpar rumb a Eivissa.

Com que a la Sònia no li agradaven les presses de darrera hora, amb prou antelació va arribar al port de Barcelona. No era la primera vegada que viatjava a aquella illa, pero mai abans ho havia fet per mar.

Feia bon temps; amb la mar lleugerament arrissada l’embarcació va emprendre la navegació amb una bona velocitat.

Vuit hores després, amb les primeres llums del dia, el vaixell ja estava fent les maniobres d’atracament.

Aquell viatge havia de ser l’inici d’una setmana tranquil.la i de relax per a la Sònia.