Avançava a peu, amb precaucions,
talment com si fos una fura a l’aguait de la llebre... Era la nit de Reis, a
les nenes els havia costat molt agafar el son i les joguines eren allà, just dalt
d’on descansaven. El passadís era força llarg i cada pas que donàvem en
l’obscuritat, escoltàvem les seves respiracions continuades. Anava agafant-lo tot
amb molta cura, quan de sobte sento un remoure de llençols i la veu de la
petita que cridava - mare tinc set, han vingut els Reis -? Naturalment es va
presentar el pare, perquè jo estava estirada a terra abraçada a una nina i patint
per no prémer algun mecanisme i comences a fer sons. Vaig romandre estirada
quasi una hora, escoltant un conte fantasiós que en Josep li explicava.
L’endemà, en veure la nina que tant desitjava, la va abraçar molt fort i sempre
més va voler anar a dormir amb ella. Potser aquella nit màgica, li vaig
impregnar la meva olor i ella la notava.
Emi Sánchez
13-11-2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada