Una mica de tot

Ara que en Josep ha sortit a fer unes diligències, aprofitaré per fer l’escrit setmanal, m’agrada no tenir interrupcions quan treballo. Començo a llegir els suggeriments programats i en principi no en veig cap que m’hi insinuï una continuïtat! “Caure sobre un toll de fang”... Podria escriure alguna cosa humorística, però avui no tinc el dia gens jocós. “Desitjar ser el badall d’algú”... Uf, això no, m’és repulsiu veure la campaneta d’algú! Potser escriuré sobre “aquella mirada tan estranya que li va fer entendre que ja  havia pres una decisió”. Una mirada pot dir tantes coses, Paulo Coelho ja ho deia: "Res pot substituir la mirada d’un ésser humà". Bé, agafo paper i llapis i em disposo a deixar volar la imaginació, quan de sobte, sento el soroll de la clau al pany, i penso, ara que ha tornat, impossible concentrar-me, demà serà un altre dia.

Emi Sánchez

26-03-2019

Carrerons de Barcelona

Quants records m’han vingut al cap al llegir el capítol sis de Senyoria. Descriu carrers dels voltants de Santa Maria del Mar, com foscos i estrets que la boira ofegava. Realment eren així, jo els he conegut, i també han format part dels meus jocs d’infantesa. El carrer de les Mosques era el que més freqüentàvem, potser per la seva perillositat, ja sabem que la mainada no veu el perill enlloc. Aquest carreró que va del carrer Montcada al carrer Flassaders, és el més estret de Barcelona, amb els braços en creu quasi podies tocar els dos costat de les parets. Actualment està tancat, però en els anys cinquanta, la quitxalla ho fèiem servir per a demostrar la nostra valentia, encara que més d’un cop havíem tingut ensurts i, quan ho dèiem, ningú no ens feia cabal, ni falta que feia, nosaltres seguíem passant-nos ho bé.

Emi Sánchez

19-03-2019

                         D’un temps ençà, a Lledoners

                         tancada hi ha gent honrada     

                         les dones, una al Catllar

                         l’altra a Puig de les Basses.

                        Cada setmana un aplec

                        de gent lliure els acompanya,

                        a l’esplanada de la presó,

                        tot just als peus de la tanca.

                        La gentada que s’hi aplega

                        fa brogit i gran gatzara

                        i un sopar de germanor

                        amb cançons que tothom canta,

però a les nou de la nit

xerric de reixes que es tanquen

i una fiblada  i un crit

per la injustícia imposada.

Gràcies a tots per la feina

pel valor i la lleialtat

fou per salvar la democràcia

que heu perdut la llibertat.

EXILI

He deixat les claus a punt

Per obrir-te de seguida

quan truquis de bon matí

o a qualsevol hora del dia,

la motxilla preparada

per si vols marxar de nit

ens guardarà l’estelada

sota el seu vel infinit.

La natura no té reixes

viurem sempre en llibertat

i per si ve una tempesta

tindrem un niu arrecerat.

               Rosa Bruguera

DIA GRIS

 

Ningú  feia cabal de la noia

que silenciosament plorava

                     rius de llàgrimes galta avall 

       per l’amor que ara marxava.

L’ingrat no la corresponia

però  ella prou l’estimava

tot l’amor que ella sentia

era desamor en l’altre.

El dia era tot gris, sense sol,

com un cor sense esperança.

Gotes dels núvols vessaven

per confondre’s amb les llàgrimes.

Un ocell va aixecar el vol

en busca de la companya

i en trobar-la un refilar

de notes ompliren l’aire.
                Rosa Bruguera

Passió per la lectura

Una de les meves passions, que vaig descobrir tard, però amb molta força, és la lectura. Persones afins a mi m’han fet conèixer i aprofundir molts dels bons escriptors i escriptores que tenim en la nostra terra. M’emmirallo en tots aquells autors que em poden aportar fortalesa, equilibri, tendresa, perseverança i tantes coses més, que m’ajudin a seguir endavant en els avatars de la vida. Per això, quan penso que és millor recordar que viure, m’embolcallo en els versos de Maria Mercè Marçal perquè la seva música i el pes de les seves paraules em facin trobar l’ànima generosa i sensible que es necessita per ser feliç.

Emi Sánchez

12-03-2019

Moments de felicitat

El dia es va aixecar gris i plujós, però ni tan sols aquest incident va fer decaure la nostra felicitat. Es complien seixanta-cinc anys del nostre casament i ens trobàvem en un lloc idíl·lic per rememorar tants anys de convivència. Caminàvem pel bosc contemplant el fullam de les arbrades que, restaven quietes, sense cap alè de vent. Ens hi delectàvem amb el silenci. El cant d’algun ocell i la campana del poble repicant en la boira, era la música que acompanyava les paraules silencioses que ens hi dèiem amb les mirades. Havíem fet un llarg camí i no sabíem el final, però romandríem plegats. Anàrem a l’Hostal quan el dia queia a poc a poc i, des de la finestra estant, vam veure que el sol s’ocultava darrere una capa espessa de núvols tristos, vam veure com la lluna apareixia molt lentament. A l’igual els nostres cors, amagaven una tristor esperada però, de mica en mica apareixien espurnes que il·luminaven la nostra existència.

Emi Sánchez

26-02-2019