El cel es veia net de
núvols, ara tots s’agrupaven a la vall. Jo a mitja muntanya intuïa, més que no
pas veia, un mar blanc als meus peus. Va ser un moment molt especial, tan aviat em
sentia buida de pensaments com plena d’emocions sota milions d’estels que em cobrien i que em semblava poder-los
abastar amb la mà.
L’espai era infinit d’allà
estant i jo, perduda en aquell horitzó sense perspectiva, paia el tragí de la jornada i em retrobava en la
solitud d’un silenci només entretallat per les fulles que acaronava el vent. Colpida pel moment, esperava sense pressa l’arribada de
l’alba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada