Encara que vivia a Barcelona, un parell de setmanes d'estiu, si més no, buscava la tranquil.litat al poble de l'avi Anton.
Les tardes, la Sònia solia passar-les a l'ombrívol bosc d'alzines que havia a prop, on la temperatura estival no era tan rigurosa.
Ja tenia vint anys. Els seus cabells, d' un ros daurat, li arribaven prop de la cintura i feia contrast amb uns ulls negres que cridaren l'atenció del noi.
- Sóc en François, -va dir en català però amb un accent francès prou evident-. Els meus avantpassats eren d'aquí i jo visc a Carcassonne.
Es van trobar algunes vegades més al poble i la relació es consolidà: va ser un estiu de llargues converses, de projectes de futur, d'ilusions; però al final, també de paraules buides i de promeses incomplertes. Cinc anys després i no s´havien tornat a veure.
- C'est la vie, com diria en François, va pensar la Sònia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada