Les dues dones van estar un moment abraçades. L’Alba, la cosina de la Sònia, feia uns grans esforços perquè les llàgrimes que li omplien els ulls no saltessin com una riuada.
Eren gairabé de la mateixa edat i de petites, al poble, tingueren una bona relació: van compartit moltes estones d'alegries i de jocs i també, com no podia ser d'una altra manera, alguna petita baralla infantil que al cap d'una estona ja estava oblidada. La vida les havia portat per camins diferents: l’una s´havia quedat al poble on eren ara i la Sònia vivia i treballava a Barcelona.
Es tornaven a trobar, però amb un motiu ben trist: la mort de l’avi Anton, el pare dels seus pares, aquell home tan bondadós, tan intel.ligent, tan savi… un home amb tots els ets i uts. Si més no, aquesta seria la imatge que la Sònia sempre guardaria d’ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada