Que en són d’innocents els
infants, els hi expliques mil i una històries i s’ho creuen tot! Recordo la
vesprada de Reis quan vam anar a rebre’ls. El petit de cinc anys estava molt
nerviós, li havíem explicat que els Reis d’Orient aquell any arribaven per mar,
que havien deixat els camells al desert i
havien agafat un veler per portar-los a Masnou. Ja al port, a primera vista, el que va veure era molta mainada com
ell emocionats i, assenyalant mar endins l’embarcació que s’apropava. El pare el
va alçar sobre les espatlles i llavors era ell el que ens narrava el conte
màgic que tots ens vam creure en la xiquesa. -Mira mare ja els veig! El blanc
m’està saludant! Porten les joguines! Pare, digueu-li que he sigut bo!- Els
Reis un cop a terra avançaven agafant les mans que els nens els hi oferien i,
un calfred va arribar dintre el meu cor quan l’Oriol tot joiós ens va dir -mare
m’ha somrigut i m’ha tocat la cara-! Potser l’esgarrifança que vaig sentir, era
perquè els adults voldríem que totes les mentides que ens expliquen fossin com
aquesta, per fer-nos feliços! Jo, als Reis, sempre els hi demano que aquesta història
d’Orient, que any rere any ens han explicat i expliquem, sigui un referent
perquè els nens quan creixin diguin: “ull viu”, els meus pares em van fer
creure aquesta fantasia precisament perquè no m’ho cregués tot.
Emi Sánchez
04-12-2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada