dijous, 21 de febrer del 2019

Un petit homenatge

Pressó Model
Ves per on! Qui m’havia de dir que després de tants anys tindria l’ocasió de retre-un petit homenatge al meu pare. La història d’un dels personatges del llibre “Senyoria” m’ha fet evocar un relat que va marcar part de la meva infantesa. El pare havia estat carabiner de l’exèrcit roig i en arribar a Barcelona després d’acabada la Guerra i de passar calamitats inenarrables, va ser detingut i portat a la presó Model, simplement per haver lluitat en el bàndol republicà. Però la vida és així inesperada com la mort i calia fer el cor fort. Mai va explicar detalls d’aquella amarga experiència, tampoc li preguntaven, era sabut el que devia haver patit, ja que volien que confessés coses inexistens. El que sempre li havien sentit a dir és que ell tenia la consciència tranquil·la, perquè mai havia premut el gatell. Com tants d'altres, va ser un més obligat a anar al Front. Quan no fa gaire temps va sortir a les llistes d’aforats per la justícia, no sé ben bé si em vaig alegrar o si encara em vaig indignar més! Havia estat acusat tants anys, per què? Només per haver estat republicà? Bé, en l’actualitat es pot comprendre, perquè tot segueix igual.
Va per tu pare!

Emi Sánchez

19-02-2019



dimecres, 13 de febrer del 2019

La Rambla de Santa Mònica


En Jordi era un melòman incansable i un assidu espectador del Teatre del Liceu. Coneixia totes les òperes i totes les grans estrelles de la música clàssica. Havia arribat a l’edat de les mancances físiques, per la qual cosa, necessitava algú per assistir als esdeveniments, i jo, de tot cor, l’acompanyava. Era feliç caminant des del port Rambles amunt. El seu pas cansat i lent s’aferrava al paviment com si evoqués sensacions inoblidables. Sempre m’explicava les mateixes històries: veus nena, em deia, aquí es va fabricar la campana Honorata de la Catedral. Mira, aquell hotel havia eststat l’hostal Quatre Nacions on s’allotjava gent molt selecta. Saps, per aquí havia fet molt el trapella, deia amb un somriure picaresc, i així fins a arribar al Gran Teatre del Liceu, que la picardia se li transformava en tristor. Jo hi era per aquests voltants quan les flames el van devorar, ara n'ha fet vint-i-cinc anys! Em deia amb els ulls anegats, sacsejà el cap per foragitar el record... Va, no hi pensem! Anem que començarà la representació i ens perdrem l’obertura!

Emi Sánchez
12-02-2019


Petita, divina flor                          
recordant Màrius Torres i Joan Sales
M’he enamorat d’una flor, tan menuda com ufana
petita, divina flor del mig de la penya alta.
Al seus peus la immensa mar, blau el cel, la mar de plata,

el  penyal un paradís,  Crocus la meva flor galana.

M’hi he aturat en passar, en tornar,  altra vegada
no sé pas si s’ha adonat, que jo n’era enamorada.
Crocus, petita gran flor,  no tem pas la tramuntana,
ni el garbí,  ni el  llevant però frisa amb la marinada.

Vol sadollar-se de mar, sentir la dolça abraçada
entre la terra i el cel, amb el bes de matinada.
Tan bon punt m’he allunyat, que ja n’he sentit tota l’ànsia.

Si pogués m’hagués quedat per fer parlar la meva ànima.
Quan neulida d’enyorança, tanco els ulls, la veig encara
però bé sé que no hi serà quan els obri altra vegada.

dimarts, 12 de febrer del 2019

DE CONCERT (taller de lectura i escriptura 14)

Baixant per Via Laietana arribaren al Palau de la Música. El noi, que només havia vist l’edifici en fotografíes es va quedar bocabadat admirant la façana farcida de mosaics, escultures i vitralls de tots colors.

- Va ser dissenyat per l’arquitecte modernista Lluís Domènec i Montaner a principis del segle XX, explicà la Sònia.
Aquí deuen fer la millor música del món, digué ell.

S’aproparen a la taquilla i compraren dues entrades pel concert d’aquell dia. Començava a les vuit del vespre i interpretaven el Concert per a piano número 5 de Beethoven, també anomenat “Emperador”.

- És majestuosa la música que va compondre aquest teutó, li digué la Sònia a cau d'orella.

NO UN ALTRE COP, NO


                   El judici  ha començat
i la sentència és dictada.
No em puc pas treure del cap
les persones segrestades.

Em desperto a mitja nit,
he vist les togues penjades
 i els jutges i els fiscals
amb les llengües esmolades.

La gent seguim el procés,
es manté la història erràtica
d’una injustícia parcial
i que no és pas democràtica.

Ens volen lligats al jou,
mig morts de por i espantats,
perseguits i espoliats,
És que no en tenen mai prou?

Jo no puc pas evitar
una forta sacsejada
i miro de foragitar
el record que m'atenalla.

Rosa Bruguera  12/1/2019