L’aire, immòbil, prenia vida de
tant en tant, travessant el fullatge quan sense agitar-lo, amb un lleuger
remoreig que emmudia tan aviat com s’iniciava ... El fullam sec que encatifava
el boc, cruixia sota els nostres peus i acompanyava la remor de les fulles. La
resta era silenci, mirades que parlaven, somriures que ho deien tot. Per les
mans enllaçades podíem sentir el batec dels nostres cors. La Fageda d’en Jordà
era el refugi de les nostres vides. Com deia Joan Maragall en el seu poema
“caminàvem a poc a poc i ens oblidàvem de tot lo món”. Any rere any, ens
endinsàvem pels seus camins i, sense gosar dir-nos res, per no molestar el
silenci, comptàvem els moments viscuts. La verdor que ens embolcallava ens
donava la força necessària per restar plegats molt de temps més.
Emi Sánchez
09-10-2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada