Per la Cerdanya ... arreu es veuen
cavalls, bous, mules i ases; molts abeurant-se sota els arbres a la bora del
riu... Aquest cap de setmana anant cap a Meranges, se’m va creuar una egua de
pell bruna com la que tenia el meu pare. Tot d’una vaig reviure una part molt
essencial de la meva infantesa. El pare, en finalitzar la feina de repartidor,
em deixava acompanyar-lo a portar l’egua fins a la quadra. Es deia “Chula”, com
l’estimava! Tenia un caminar fatxenda, bellugava les anques a ritme de vals (d’aquí
el seu nom). Jo anava ufanosa frec a frec per tot el carrer de Montcada fins a
l’estable, que estava ubicat a on actualment es troba el museu Picasso. Allí la
raspallava, l’acaronava i la seva mirada de gratitud era com només els animals
la saben fer. Sempre que veig cavalls pasturant pels herbassars penso: Com hi hauria
gaudit la “Chula” per aquests prats, però després raono i em dic: que caram!
ella va ser molt important, tenia un palau per descansar i tot un barri gòtic
per lluir el seu airós caminar.
Emi Sánchez
23-10-2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada