Les flors de l'Àvia

 Un net li diu a l’àvia: -Àvia quin misteri tenen les teves flors que sempre estàs mirant-les? - Ho explico perquè aquesta conversa la podria fer meva! Ella li mostrà l’ampit de la finestra amb la mà dreta, s’hi veia una gerra amb tres roses blanques, i li diu: -vols saber què representen aquestes tres flors? Doncs representen els tres principis bàsics per una bona convivència en parella, l’amor, el respecte i la llibertat. Llavors amb la mateixa mà li mostrà l’ampit de la balconada, s’hi veien torretes plenes de flors grogues, -i aquestes torretes vols saber per què les miro?- Doncs per què em fan tenir sempre present les injustícies que estan patint unes persones per tots nosaltres. I saps perquè estan tan florides? Perquè les rego cada dia amb llàgrimes del meu cor, perquè les abono amb el meu sentiment patriòtic i perquè els hi parlo amb la meva veu d’esperança.

Emi Sánchez

20-11-2018

UNA TRISTA TROBADA

Les dues dones van estar un moment abraçades. L’Alba, la cosina de la Sònia, feia uns grans esforços perquè les llàgrimes que li omplien els ulls no saltessin com una riuada.

Eren gairabé de la mateixa edat i de petites, al poble, tingueren una bona relació: van compartit moltes estones d'alegries i de jocs i també, com no podia ser d'una altra manera, alguna petita baralla infantil que al cap d'una estona ja estava oblidada. La vida les havia portat per camins diferents: l’una s´havia quedat al poble on eren ara i la Sònia vivia i treballava a Barcelona.

Es tornaven a trobar, però amb un motiu ben trist: la mort de l’avi Anton, el pare dels seus pares, aquell home tan bondadós, tan intel.ligent, tan savi…  un home amb tots els ets i uts. Si més no, aquesta seria la imatge que la Sònia sempre guardaria d’ell.

Asseguda sobre una roca...

Estava asseguda sobre una roca, pensativa, mirant la vall que tenia al seus peus. Ja feia cinc anys d’aquell estiu que la Sònia havia conegut a en François, el poca-solta francès del que s’havia enamorat i que sembla que l’havia oblidada. Ella, sempre que podia tornava al poble, però d’ell, ni rastre.

Els primers mesos van sovintejar les trucades telefòniques que cada vegada van ser menys freqüents. No entenia què havia pogut passar. Fins i tot, alguna vegada li havia anat pel cap agafar el cotxe i en tres hores presentar-se a Carcassonne, la ciutat on ell vivia. Però, i si no el trobava? o pitjor encara, i si no ja vivia sol?. Així que va descartar aquella pensada. Si volia alguna cosa, ja sabia on trobar-la.

INCENDI

M’havia despertat un  gran borrombori, udols de gossos, aviram enfollit, renill de cavalls, campanes esbojarrades com mai les havia sentit i la cridadissa de tot un poble que s’havia mobilitzat; em vaig adonar que una corrua humana passava galledes plenes d’aigua de la sèquia fins a l’era, els espetecs del foc  retrunyien i una  bafarada de calor em tenallava la gola. Tot just començava a fer-se de dia però les flames eren més roges que l’aurora que es perfilava. Per sobre de la fressa de la gent, de sobte, es va sentir el bram esgarrifós de la padrina, amb l’incendi  ho havia perdut tot.


Rosa Bruguera

Nit de Reis

Avançava a peu, amb precaucions, talment com si fos una fura a l’aguait de la llebre... Era la nit de Reis, a les nenes els havia costat molt agafar el son i les joguines eren allà, just dalt d’on descansaven. El passadís era força llarg i cada pas que donàvem en l’obscuritat, escoltàvem les seves respiracions continuades. Anava agafant-lo tot amb molta cura, quan de sobte sento un remoure de llençols i la veu de la petita que cridava - mare tinc set, han vingut els Reis -? Naturalment es va presentar el pare, perquè jo estava estirada a terra abraçada a una nina i patint per no prémer algun mecanisme i comences a fer sons. Vaig romandre estirada quasi una hora, escoltant un conte fantasiós que en Josep li explicava. L’endemà, en veure la nina que tant desitjava, la va abraçar molt fort i sempre més va voler anar a dormir amb ella. Potser aquella nit màgica, li vaig impregnar la meva olor i ella la notava.

Emi Sánchez

13-11-2018

ESTIU AL POBLE

Encara que vivia a Barcelona, un parell de setmanes d'estiu, si més no, buscava la tranquil.litat al poble de l'avi Anton.

Les tardes, la Sònia solia passar-les a l'ombrívol bosc d'alzines que havia a prop, on la temperatura estival no era tan rigurosa.

Ja tenia vint anys. Els seus cabells, d' un ros daurat, li arribaven prop de la cintura i feia contrast amb uns ulls negres que cridaren l'atenció del noi.

- Sóc en François, -va dir en català però amb un accent francès prou evident-. Els meus avantpassats eren d'aquí i jo visc a Carcassonne.

Es van trobar algunes vegades més al poble i la relació es consolidà: va ser un estiu de llargues converses, de projectes de futur, d'ilusions; però al final, també de paraules buides i de promeses incomplertes. Cinc anys després  i no s´havien tornat a veure.

- C'est la vie, com diria en François, va pensar la Sònia

EL BLOG DE LES MEVES LECTURES...I MÉS COSES

"La Chula"

Per la Cerdanya ... arreu es veuen cavalls, bous, mules i ases; molts abeurant-se sota els arbres a la bora del riu... Aquest cap de setmana anant cap a Meranges, se’m va creuar una egua de pell bruna com la que tenia el meu pare. Tot d’una vaig reviure una part molt essencial de la meva infantesa. El pare, en finalitzar la feina de repartidor, em deixava acompanyar-lo a portar l’egua fins a la quadra. Es deia “Chula”, com l’estimava! Tenia un caminar fatxenda, bellugava les anques a ritme de vals (d’aquí el seu nom). Jo anava ufanosa frec a frec per tot el carrer de Montcada fins a l’estable, que estava ubicat a on actualment es troba el museu Picasso. Allí la raspallava, l’acaronava i la seva mirada de gratitud era com només els animals la saben fer. Sempre que veig cavalls pasturant pels herbassars penso: Com hi hauria gaudit la “Chula” per aquests prats, però després raono i em dic: que caram! ella va ser molt important, tenia un palau per descansar i tot un barri gòtic per lluir el seu airós caminar.

Emi Sánchez

23-10-2018

Un instant de l'horabaixa

El cel es veia net de núvols, ara tots s’agrupaven a la vall. Jo a mitja muntanya intuïa, més que no pas veia, un mar blanc als meus peus. Va ser un moment molt especial, tan aviat em sentia buida de pensaments com plena d’emocions sota milions d’estels que  em cobrien i que em semblava poder-los abastar amb la mà.

L’espai era infinit d’allà estant i jo, perduda en aquell horitzó sense perspectiva, paia el tragí de la jornada i em retrobava en la solitud d’un silenci només entretallat per les fulles que acaronava el vent. Colpida pel moment, esperava sense pressa l’arribada de l’alba.

LA NATURA ADORMIDA

Quan cauen totes les fulles
és que ha arribat la tardor
i que la terra es prepara
per l’hivern que el fred és fort

Quan una capa molt blanca
cobreix la terra del tot
com un llençol que l’abriga
quan ja no l’escalfa el sol

la terra sembla adormida
però no ho està pas, no
que treballen sota terra
un estol de  forjadors

Estan modulant  la vida
que hi ha dintre les llavors
estan creant l’embranzida
per una gran eclosió

El cicle de l’existència
de la gent que habita el món
ens el marca les florides
que ens donen fruits dels més bons

El pas del temps no ens el marca
ni el rellotge ni els penells
ens el marca la natura
amb els arbres i els ocells

Rosa Bruguera

Un somni reiteratiu

La primavera havia esclatat amb força, interrompen la pluja que durant tot l’any donava vida i grisor a la vall... Aquell dia assolellat era fantàstic per rememorar el somni que tantes vegades em despertava buscant una resposta. Sempre era igual: un prat verd florit, un rierol xiuxiuejant el seu camí, un petit salt d’aigua embellint el paratge, vaques fent dringar els esquellots mentre pasturaven, cavalls que donaven pau amb el seu caminar majestuós. Era un indret idíl·lic i jo el coneixia. Perquè se’m representava tant? Havia arribat el moment d’esbrinar-lo! Només arribar una preciosa papallona blanca em va donar la benvinguda i no deixava de voletejar davant meu, que em volia dir? Les seves ales em transmetien un sentiment de joia. A poc a poc ho vaig anar entenent. Jo percebia que la mare em seguia protegint, però pensar-hi m’entristia. La papallona era ella i volia transmetrem que era feliç en aquella vall, que no estigués trista, que volava sempre al meu costat perquè era màgica. Ara quan hi penso la veig en aquell prat envoltat de flors i la sento molt més a prop meu.

Emi Sánchez

23-10-2018

AIXÒ ÉS LA PRIMAVERA

Inspirada per la suggerent música que sona, el primer del quatre concerts que el genial Vivaldi, fa tres-cents anys va dedicar a les estacions, la Sònia, a la página d'avui, vint-i-sis de maig, anotava al seu diari: "La primavera ha esclatat amb força, interrumpent la pluja que durant tot l'any donava vida i grissos a la vall. Els ocells la saluden i canten feliços, les fonts ragen amb alegria i els camps s'omplen de flors de tots els colors.

Però de sobte, el cel s'omple de núvols negres i trons i llamps anuncien la tempesta que s'apropa.

Això és la primavera"

https://josequesada.blogspot.com