L'home del barret

Quina deu ser la raó per la qual, quan ens fem grans,  ens venen a la memòria vivències que ja teníem desades en un calaix. L’altre dia, vaig veure un senyor amb barret i gavardina que venia cap a mi, de cop i volta vaig tenir com un flaix sobtat de la joventut. Tres amigues ens trobàvem per anar plegades a l’escola. Feia dies que veiem un home amb barret que ens seguia, i en passar pel costat ens saludava, nosaltres somrèiem, en aquella edat no veies la maldat en lloc. Vam estar un temps sense veure’l, fins que un dia va tornar a aparèixer L’home que ens havia seguit semblava que es trobava en un gran estat d’agitació, aquell dia a més del barret portava gavardina. A la nostra alçada, se la va obrir per deixar els seus atributs a l’aire. Nosaltres ens vam esbargir xisclant i esclafint de riure, el vam deixar allà com un espantaocells, pobre home, espero que agafés una pneumònia. No el vam trobar més.

Emi Sánchez

18-12-2018

AL MUSEU

Retaule de la Mare de Déu i Sant Antoni Abat.
Anònim. Cap a 1378-1390
Talla en pedra policromada i daurada amb pa d'or
Procedeix de l'esglèsia del Salvador de Gerb (Noguera)

A la seva formació professional, l’art no havia estat materia d’estudi. Malgrat això, sovintejava els museus de tota mena.

Avui la Sònia era davant la porta d’entrada del MNAC on tenia una magnífica vista de la ciutat que s’estenia als seus peus. Des d’ allà, la vida a Bàrkino transcorria amb força calma.

Un cop dins del museu, s'adreçà a la sala del Gòtic i de totes les meravelles que va trobar, una sobretot li cridà l’atenció. S'apropà al cartell explicatiu i va llegir: “Retaule de la Mare de Déu i Sant Antoni Abat. Cap a 1378-1390”.

Colpida d’emoció, seiè al banc del davant i contemplà  durant una bona estona aquelles esbeltes torres que semblaven competir per arribar al cel.

De ben segur, va pensar, que al gran Gaudí, aquell retaule gòtic l’havia servit d’inspiració quan va diseñar la seva obra més universal.

josequesada.blogspot.com

La nit màgica

Que en són d’innocents els infants, els hi expliques mil i una històries i s’ho creuen tot! Recordo la vesprada de Reis quan vam anar a rebre’ls. El petit de cinc anys estava molt nerviós, li havíem explicat que els Reis d’Orient aquell any arribaven per mar, que havien deixat els camells al desert  i havien agafat un veler per portar-los a Masnou. Ja al port, a primera vista, el que va veure era molta mainada com ell emocionats i, assenyalant mar endins l’embarcació que s’apropava. El pare el va alçar sobre les espatlles i llavors era ell el que ens narrava el conte màgic que tots ens vam creure en la xiquesa. -Mira mare ja els veig! El blanc m’està saludant! Porten les joguines! Pare, digueu-li que he sigut bo!- Els Reis un cop a terra avançaven agafant les mans que els nens els hi oferien i, un calfred va arribar dintre el meu cor quan l’Oriol tot joiós ens va dir -mare m’ha somrigut i m’ha tocat la cara-! Potser l’esgarrifança que vaig sentir, era perquè els adults voldríem que totes les mentides que ens expliquen fossin com aquesta, per fer-nos feliços! Jo, als Reis, sempre els hi demano que aquesta història d’Orient, que any rere any ens han explicat i expliquem, sigui un referent perquè els nens quan creixin diguin: “ull viu”, els meus pares em van fer creure aquesta fantasia precisament perquè no m’ho cregués tot.

Emi Sánchez

04-12-2018

PASSEIG PER BARCINO

Un dissabte qualsevol de tardor i els dies cada vegada més curts, però el sol matinal feia que la temperatura fos agradable i convidava a passejar.

La Sònia es trobava a la Plaça Nova, davant de la Porta Praetoriana, una de les quatre portes d’entrada a la ciutat fundada fa dos mil.lennis per l’emperador Octavi August. Unes lletres en bronze, d’època actual, d’un metre d’alçada plantades al terra certificaven el nom d’aquella ciutat “B-A-R-C-I-N-O”. Al costat veié la imponent façana de la catedral, gòtica? Sí, de finals del segle XIX, va escoltar que algú deia irònicament.

Agafà els carrers de la Tapineria i del Sots-Tinent Navarro on va contemplar les restes que encara queden de la gran muralla dels segles III i IV. Va seguir uns metres i girà a la dreta fins el carrer d’en Regomir on hi havia la porta oposada a l’anterior, la Porta de Mar. Prop d’allà, el romans havien construit unes termes públiques. Pujà pel que en aquells temps era la via principal, l’anomenat Decumanus Maximus fins l’actual plaça de Sant Jaume. 

Al carrer del Paradís, una placa ens anuncia el punt més alt de la ciutat en aquella època, el Mont Tàber, 16,9 metres, i allà mateix, les quatre immenses columnes que encara resten del temple d’August. Veient-les, a la Sònia li va ser fàcil imaginar-se com seria de magestuós, així com l’enorme explanada que ocupava el Fòrum, on ara trobem el Palau de la Generalitat i l'Ajuntament. I es que, malgrat els anys que han passat, el centre de poder continua al mateix lloc.

https://josequesada.blogspot.com

Tres roses

Tres  roses en una gerra 

blanca, groguenca i rogent

la innocència de l’infant

l’exigència del jovent

l’amor de la maduresa

ferm,  ardorós i  amatent

Des de la finestra estant

veig les flors en primavera

miro els estels a la nit

sento els ocells que refilen

quan el sol se n’és eixit

la natura és tan ufana

i d’una bellesa tan gran

que el cor, com una fontana,

vessa una joia esclatant

Llàgrimes d'aigua

L’aigua n’és protagonista

de les terres catalanes

torrents, rieres i rierols

que baixen de la muntanya

i omplen les lleres dels rius

i les fonts de les set canyes

El temps passa lentament

a les hores de la tarda

quan el sol ja és a ponent

i la quietud acompanya

 i el vent no gosa trencar

el silenci de la calma

Però a voltes s’esmuny el temps,

potser amb un xic de pressa,

com un tendre vol d’ocells,

com una forta tempesta,

com l’aigua clara del riu

quan abraça la ribera.

Enguany tota la natura

s’ha vestit d’un to grogós

sent una fonda amargura

per la gent que és a presó

o els qui en terra llunyana

han deixat família i tot

Per això els arbres de groc

pregunten què fem nosaltres

i des del cim els saltants

ploren amb llàgrimes d’aigua

Rosa Bruguera, desembre 2018

Boira

Les boires matinals maldaven per quedar-se, res semblava igual que el dia anterior, ja no es veien les fulles rogenques dels arbres, ni la catifa del camí que portava al pantà ni ningú s’acostava a la font, ni els ocells voleiaven, ni ens feien arribar els seus cants, no es veien els gats estirats a la gespa ni arraulits sota el cobert com en dies de pluja, aquell diumenge no era com els altres perquè una cortina de tuls ho cobria tot, semblava que la broma volia romandre-hi però, com un miracle, al primer toc de campanes, el  sol sortí amb tot l’ímpetu de la primavera.