El
dia es va aixecar gris i plujós, però ni tan sols aquest incident va fer
decaure la nostra felicitat. Es complien seixanta-cinc anys del nostre casament
i ens trobàvem en un lloc idíl·lic per rememorar tants anys de convivència. Caminàvem
pel bosc contemplant el fullam de les arbrades que, restaven quietes, sense cap alè
de vent. Ens hi delectàvem amb el silenci. El cant d’algun ocell i la campana
del poble repicant en la boira, era la música que acompanyava les paraules silencioses
que ens hi dèiem amb les mirades. Havíem fet un llarg camí i no sabíem el final, però romandríem plegats. Anàrem a l’Hostal quan el dia queia a poc a poc i, des
de la finestra estant, vam veure que el
sol s’ocultava darrere una capa espessa de núvols tristos, vam veure com la
lluna apareixia molt lentament. A l’igual els nostres cors, amagaven una
tristor esperada però, de mica en mica apareixien espurnes que il·luminaven la
nostra existència.
Emi Sánchez
26-02-2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada