Ningú feia
cabal de la noia
que silenciosament plorava
rius de llàgrimes galta avall
per l’amor que ara marxava.
L’ingrat no la corresponia
però ella prou l’estimava
tot l’amor que ella sentia
era desamor en l’altre.
El dia era tot gris, sense sol,
com un cor sense esperança.
Gotes dels núvols vessaven
per confondre’s amb les llàgrimes.
Un ocell va aixecar el vol
en busca de la companya
i en trobar-la un refilar
de notes ompliren l’aire.
Rosa Bruguera
Rosa Bruguera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada