Més fotos Ruta Senyoria 4 de juny de 2019

Aquí teniu les fotos que va fer l'Emi el dia de la sortida. Bon estiu a totes i tots!

Fotos Ruta Senyoria

Aquestes fotos són gentilesa d'en Jaume Roig

Malangia

Un dia d’aquests que la melangia omple els pensaments, vaig voler fer un repàs de la meva existència i, vaig percebre que tota era plena de coincidències. Feia temps que m’havia donat que la vida està feta d’interaccions i entrecreuaments i ho vaig veure més clar en repassar-la. Primer de tot vaig ser conscient de la sort que havia esdevingut per les meves arrels! Els pares havien emigrat a Catalunya tot just d’unir-se en matrimoni i, en conseqüència, jo vaig néixer en aquesta terra que tant m’estimo. Una altra de les raons importants per la qual cosa crec en la confluència és que pel motiu de tenir un pare autoritari, no vaig poder gaudir d’una excursió a Montserrat, segons ell era massa lluny! Per aquella prohibició inversemblant, en Josep, un català de soca arrel, es va creuar en el meu camí, o jo en el d’ell, però aquest motiu va significar per mi, a part que comparteixo amb ell cinc-quanta-sis anys d’unió, també va implicar poder gaudir en la pràctica de la meva llengua, cosa que anhelava amb tot el meu cor. No deixaré mai d’agrair als meus pares que emigressin a Barcelona, igual que agraeixo la seva rectitud, perquè això va donar peu a trobar l’home que estimo i per descomptat, que la meva llengua, el català, impregnés el meu intel·lecte i hagi sigut l’estímul de voler-lo millorar dia rere dia, a través de professores que també s’ha encreuat en el meu sender.

Cada vint-i-set d’abril, la Moreneta té garantida una oració en record d’aquella prohibició, això sí, fa molts anys que ja li ofereixo amb català!

Emi Sánchez

28-05-2019

El barri de la Ribera

No sé per quina raó, sempre que sortim a passejar sense rumb fix, ens trobem al barri de la Ribera, és com un itinerari marcat. Quan caminem per les Rambles, cosa habitual, en arribar al carrer Ferran, les nostres passes s’encaminen sense pensar cap a la Plaça Sant Jaume, Carrer Llibreteria, Portal de l’Àngel, carrer Argenteria, Santa Maria del Mar fins a arribar al Passeig del Born, lloc dels meus jocs preferits en la infantesa. Aquests indrets m’han vist créixer i estic molt orgullosa d’haver format part d’aquest barri humil però alhora d’una riquesa humana que va impregnar el meu caràcter. Els records cobren força quan et fas gran, i se’t presenten com una pel·lícula en blanc i negre, fins i tot sents les olors i els sorolls com si el temps et transportés en allò que penses. Aquell dia em va venir a la memòria els meus plors quan em despertava pel matí i els pares no hi eren, fins i tot sentia aquells plors! El pare treballava al Born, la mare al mercat de Santa Caterina, s’havien de llevar molt d’hora. Que cruels podem ser en la infantesa sense adonar-nos, que devia saber jo de les seves angoixes unes angoixes que els trencava el cor, però la subsistència obligava a no poder satisfer sempre els sentiments. Ara quan ho recordo, sento que aquestes vivències em van fer créixer amb fortalesa, humilitat i molta estimació.

Emi Sánchez

21-05-2019

Anàfora de la nit

La nit camina lentament i del tot indiferent, sense adonar-se’n que la seva negror ens bressola la letargia

La nit camina lentament i del tot indiferent, sense adonar-se’n que la celístia il·lumina els nostres somnis.

La nit camina lentament i del tot indiferent, sense adonar-se’n que els amants l’esperen per tenir cura del seu amor.

La nit camina lentament i del tot indiferent, sense adonar-se’n que la llum de l’alba l’empenyerà perquè neixi el dia amb noves vides i noves il·lusions.

Oh nit, recurs de poetes i pintors, fes que la teva infinitat descarregui de la nostra ment tot el mal del món i que, al despertar, la humanitat només auguri pau, bellesa i molt d’amor.

Emi Sánchez

14-05-2019

Un viatge impressionant

Al llarg de la vida he fet força viatges, però el que més m’ha quedat gravat en la memòria és quan vaig anar a la Patagònia i vaig visitar la glacera Perito Moreno. Recordo que els meus ulls goluts per veure coses insòlites no es volien perdre res d’aquella meravella i em vaig col·locar a la punta estan del trenca gel,-com si fos la protagonista de Titànic-. La gelor que sentia quedava esmorteïda per la impressió a l’anar-nos apropant a l’iceberg, era com si el món s’acabés en aquella impressionant mola de gel. Anava escoltant el crec-crec que feia el vaixell en trencar la gelera, igual que sentia en els fuets gelats del vent com si m’anessin ferint amb una navalla d’afaitar, però em resistia a anar-me’n, l’espectacle era únic i, només sortia a la superfície una tercera part de la seva totalitat! Em vaig sentir tan petita i insignificant davant el sensacional volum! No recordo quan, vaig llegir una frase que deia“ Quan t’acostes a la natura t’acostes a tu mateix”. Això em va passar a mi, aquell imponent glacial em va fer veure la vida d’una altra manera.

Emi Sánchez

03-05-2019

Pobles blancs

Ens havíem adormit a la platja, era un dia d’aquells que el sol juga a fet i amagar i el inconscient es balanceja fins a caure en el sopor dels somnis. Val a dir, que aquesta relaxació estava acompanyada d’un parell de cerveses com a complement del típic espeto de sardines que couen a la costa gaditana. Tot just començar l’estiu vam llogar una casa, d’estil moresc, a peu del castell de Salobrenya, un dels bonics pobles blancs i costeruts d’Andalusia. La vista era idíl·lica però la pujada no ho era pas, això feia que quan anàvem a la platja, no trobéssim mai el moment de començar el Via Crucis per arribar al cim, això sí, quan ho aconseguíem ens hi sentíem sultans envoltats de cúpules i domassos. No hi ha res com fer volar la imaginació i voler passar-s’ho bé, crec que això és l’art de viure.

Emi Sánchez

30-04-2019