Al llarg de la vida he fet força
viatges, però el que més m’ha quedat gravat en la memòria és quan vaig anar a la
Patagònia i vaig visitar la glacera Perito Moreno. Recordo que els meus ulls goluts
per veure coses insòlites no es volien perdre res d’aquella meravella i em
vaig col·locar a la punta estan del trenca gel,-com si fos la protagonista de
Titànic-. La gelor que sentia quedava esmorteïda per la impressió a l’anar-nos
apropant a l’iceberg, era com si el món s’acabés en aquella impressionant mola
de gel. Anava escoltant el crec-crec que feia el vaixell en trencar la gelera,
igual que sentia en els fuets gelats del
vent com si m’anessin ferint amb una navalla d’afaitar, però em resistia a anar-me’n, l’espectacle era únic i,
només sortia a la superfície una tercera part de la seva totalitat! Em vaig
sentir tan petita i insignificant davant el sensacional volum! No recordo quan,
vaig llegir una frase que deia“ Quan t’acostes a la natura t’acostes a tu
mateix”. Això em va passar a mi, aquell imponent glacial em va fer veure la
vida d’una altra manera.
Emi Sánchez
03-05-2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada