del pantà que és tan ple
els núvols hi juguen
i el sol... també.
dijous, 4 d’abril del 2019
RECULL CAÒTIC
En aquella habitació
hi podia fer la vida,
la taula en un racó,
la finestra amb cortines.
Prestatges a les parets
amb llibres que no llegia,
si quedava algun forat,
un quadre sempre l’omplia.
La cuineta a un costat,
pots i olles i quatre plats,
calaixos per les cassoles
i els gots en lleixes a
part.
Moltes plantes, moltes
flors
a l’ampit de la finestra,
barreja de molts colors
i allà a fora la ginesta.
No era pas un batibull
d’estris que no lligaven
era un sentiment curull
de plenitud i de calma.
Si un dia trobeu un lloc
ple de coses ben estranyes
rere hi ha una
personalitat
que les uneix i acompanya.
Rosa Bruguera
divendres, 29 de març del 2019
Una mica de tot
Ara
que en Josep ha sortit a fer unes diligències, aprofitaré per fer l’escrit
setmanal, m’agrada no tenir interrupcions quan treballo. Començo a llegir els
suggeriments programats i en principi no en veig cap que m’hi insinuï una continuïtat!
“Caure sobre un toll de fang”... Podria
escriure alguna cosa humorística, però avui no tinc el dia gens jocós. “Desitjar ser el badall d’algú”... Uf,
això no, m’és repulsiu veure la campaneta d’algú! Potser escriuré sobre “aquella mirada tan estranya que li va fer
entendre que ja havia pres una decisió”. Una mirada pot dir tantes
coses, Paulo Coelho ja ho deia: "Res pot substituir la mirada d’un ésser humà".
Bé, agafo paper i llapis i em disposo a deixar volar la imaginació, quan de
sobte, sento el soroll de la clau al
pany, i penso, ara que ha tornat, impossible concentrar-me, demà serà un
altre dia.
Emi Sánchez
26-03-2019
dissabte, 23 de març del 2019
Carrerons de Barcelona
Quants records m’han vingut al
cap al llegir el capítol sis de Senyoria. Descriu carrers dels voltants de
Santa Maria del Mar, com foscos i estrets que la boira ofegava. Realment eren
així, jo els he conegut, i també han format part dels meus jocs d’infantesa. El
carrer de les Mosques era el que més freqüentàvem, potser per la seva
perillositat, ja sabem que la mainada no veu el perill enlloc. Aquest carreró
que va del carrer Montcada al carrer Flassaders, és el més estret de Barcelona,
amb els braços en creu quasi podies tocar els dos costat de les parets.
Actualment està tancat, però en els anys cinquanta, la quitxalla ho fèiem
servir per a demostrar la nostra valentia, encara que més d’un cop havíem
tingut ensurts i, quan ho dèiem, ningú
no ens feia cabal, ni falta que feia, nosaltres seguíem passant-nos ho bé.
Emi Sánchez
19-03-2019
dimarts, 19 de març del 2019
D’un temps ençà, a Lledoners
tancada hi ha gent honrada
les dones, una al Catllar
l’altra a Puig de les Basses.
Cada setmana un aplec
de gent lliure els acompanya,
a l’esplanada de la presó,
tot just als peus de la tanca.
La gentada que s’hi aplega
fa brogit i gran gatzara
i un sopar de germanor
amb cançons que tothom canta,
però a les nou de la nit
xerric de reixes que es tanquen
i una fiblada i un crit
per la injustícia imposada.
Gràcies a tots per la feina
pel valor i la lleialtat
fou per salvar la democràcia
que heu perdut la llibertat.
EXILI
He
deixat les claus a punt
Per
obrir-te de seguida
quan
truquis de bon matí
o
a qualsevol hora del dia,
la
motxilla preparada
per
si vols marxar de nit
ens
guardarà l’estelada
sota
el seu vel infinit.
La
natura no té reixes
viurem
sempre en llibertat
i
per si ve una tempesta
tindrem
un niu arrecerat.
Rosa Bruguera
DIA GRIS
Ningú feia
cabal de la noia
que silenciosament plorava
rius de llàgrimes galta avall
per l’amor que ara marxava.
L’ingrat no la corresponia
però ella prou l’estimava
tot l’amor que ella sentia
era desamor en l’altre.
El dia era tot gris, sense sol,
com un cor sense esperança.
Gotes dels núvols vessaven
per confondre’s amb les llàgrimes.
Un ocell va aixecar el vol
en busca de la companya
i en trobar-la un refilar
de notes ompliren l’aire.
Rosa Bruguera
Rosa Bruguera
Subscriure's a:
Missatges (Atom)