El cel, net de núvols i milions d'estrelles que el cobrien és el que veu en aquell moment la Sònia, una nena de sis anys, cabell ros i la cara plena de pigues.
Al seu costat, assegut a la gespa de la masia, hi ha l'avi Anton. Encara que és pagès, li agrada explicarcoses de les estrelles, de la lluna, del sol... Per a la Sònia, lávi és l'home més savi del món.
-Mira, filleta -es com li diu carinyosament-, el Sol és una estrella, ni més ni menys que una més.
-Pero avi, com pot ser així, si es veu molt més gran i brilla força més?
-Perquè les altres estrelles están molt lluny.
-Més lluny que Barcelona? -fa la nena. Per ella, els dos-cents quilòmetres de distància entre el poble i la capital són una barbaritat.
-Sí, molt, molt, molt més lluny.
Aquell dia, la Sònia va decidir que es dedicaria a estudiar una ciència que l' avi i les altres persones grans anomenàven astronomia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada