En
Jordi era un melòman incansable i un assidu espectador del Teatre del Liceu. Coneixia totes les òperes i totes les grans estrelles de la música clàssica. Havia arribat
a l’edat de les mancances físiques, per la qual cosa, necessitava algú per assistir
als esdeveniments, i jo, de tot cor, l’acompanyava. Era feliç caminant des del port
Rambles amunt. El seu pas cansat i lent s’aferrava al paviment com si evoqués
sensacions inoblidables. Sempre m’explicava les mateixes històries: veus nena,
em deia, aquí es va fabricar la campana Honorata de la Catedral. Mira, aquell
hotel havia eststat l’hostal Quatre Nacions on s’allotjava gent molt selecta. Saps,
per aquí havia fet molt el trapella, deia amb un somriure picaresc, i així fins
a arribar al Gran Teatre del Liceu, que la picardia se li transformava en
tristor. Jo hi era per aquests voltants quan les flames el van devorar, ara n'ha
fet vint-i-cinc anys! Em deia amb els ulls anegats, sacsejà el cap per foragitar el record... Va, no hi pensem! Anem
que començarà la representació i ens perdrem l’obertura!
Emi Sánchez
12-02-2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada