Sempre he pensat, que els
sentiments no es poden precisar, creus que ets forta com un roure i en el
primer entrebanc caus en la desesperació, o a l’inrevés, ets un ploramiques i
en canvi en un succés imprevist, soluciones amb fortalesa el que calgui. Encara
recordo amb dolor, el sentiment esfereïdor en la cara d’en Sergi el dia que
enterraven al seu avi. Aquell nen de deu anys alegra xerrameca i entremaliat, es
va quedar mut, sense expressió, no va
manifestar la seva pena amb imprecacions ni plors, sinó amb un silenci terrible,
un silenci que encara ara, després de vint anys, quan parles d’aquell tràngol,
ell fuig d’estudi. El padrí, era el seu ídol i crec que el porta tan endins seu,
que no en vol parlar perquè no se li escapi ni una engruna d’aquell amor que tan
ben guardat té dintre del seu cor.
Emi Sánchez
15-01-2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada